Que guanyi el millor.

Ho reconec, m'agrada el futbol. I quan ho manifesto en públic, em trobo que sovint aquesta afirmació fa que algunes persones em percebin de manera diferent. Dir m'agrada el futbol en segons quins àmbits, et fan perdre vàlua, es pejoratiu, massa bàsic, diguen-me popular i en segons quins entorns es poc cultural, diria que sinònim de poc intel-ligent, tot i reconeixent que en algunes ocasions, quan veus segons quins comportaments dels seguidors, no els sobra raó, però malgrat tot això, a mi m'agrada el futbol.

M'agrada el futbol, del control, del domini de la pilota, del futbol d'atac. Us podeu imaginar quan un dribling surt bé, quantes vegades s'ha hagut d'entrenar, d'assajar, o per exemple efectuar un bon control de l'esfèrica deixant-la esmorteïda als peus, o el llançament amb l'exterior de la bota situant la pilota on havies posat l'ull. Son moltes hores, son molts entrenaments, son molts partits, son molts anys... si, m'agrada el futbol.

Soc afeccionat al futbol des de ben petit, he seguit campionats, lligues europees, mundials, eurocopes... i he de dir-vos que mai havia presenciat uns quarts de final d'una Eurocopa com els d'enguany, es tanta la qualitat, es tant el bon joc, es tanta l'emoció, hi han tans grans jugadors, que els que ens agrada aquesta esport se'ns cau la baba. I qualsevol equip, qualsevol federació pot guanyar el campionat.

Per a mi presenciar aquesta Eurocopa, veure futbol en aquest estat pur, sense tenir la passió de no ser seguidor de cap equip, sense l'impacte emocional del premi de la victòria, veure'l donant-me igual qui guanyi o qui perdi, simplement desitjant que guanyi el millor o el que em cau mes simpàtic, m'està permetent gaudir de l'espectacle, des de l'objectivitat i l'esportivitat. Peró també us he de dir, quina enveja em donen països mes petits que el nostre, quan veig els seus seguidors donant color a la graderia lliurement, i pensar que nosaltres, els catalans, no ho podem fer.